Fer i construir el pati que volem

Aquest any a l’Escola Dovella tenim el repte de repensar el pati com un espai de joc i de gran valor per aprofitar al màxim l’espai disponible, la manera d’establir les relacions entre els nens, les nenes, les mestres i l’equip de monitors. Per repensar, en definitiva l’espai d’intercanvi i col·laboració que estimula la creativitat i afavoreix vivències que representa el pati que volem.

Des de sempre, l’arquitectura ha buscat el contacte i l’intercanvi o el contrari, l’aïllament, la confrontació. L’àgora grega, allà on Sòcrates i Plató discutien els seus arguments, permetia la presència d’uns interlocutors actius i d’uns ‘escoltadors’ passius que seguien les discussions amb comoditat. Els pobles medievals disposaven de fortes muralles, amb mínimes obertures per on amb prou feines podia cabre la fletxa que matés l’enemic, o l’embut per on llençar l’oli bullint.

Si ens aturem a contemplar les places del món, trobem places gegantines com el Zócalo al DF, Tian-an-men a Pekín on els ciutadans, no els turistes clar, passen però no es queden. Travessen el seu terra recobert de marbre fins a un altre lloc, on es dirigeixen. Perquè són places que conviden a passar però no a quedar-s’hi. Però també hi ha places amb dimensions més “humanes” com la Plaça Reial o la Plaça de la Virreina, ambients oberts i amables que conviden a  l’intercanvi, l’exploració i la connexió.

Gaudi_r1Gaudí, un d’aquells arquitectes (abans que artista) que pensava en les persones, creava bancs on els transeünts esgotats, podien seure i xerrar cara a cara mantenint només la posició a la que obligava a asseure’s. Bancs situats de manera que els dóna el sol a l’hivern i l’ombra a l’estiu. Els nostres polítics, tan atents als grans avenços, van tergiversar el concepte i van crear els bancs individuals, aquells que ells van anomenar, amb certa mala baba, ‘mobiliari dissuasiu’. Dissuasiu de què? De parlar? De fer de ciutadans? Val a dir que els bancs no només són el lloc on els joves fan botellón (també dit porronada, bevèrria, entrompada, empollot…)

A la nostra ciutat també tenim exemples d’espais oberts, amplis, on les persones exerceixen el seu dret a ocupar l’espai compartit de diferents maneres. Un exemple clar és el Parc de la Ciutadella, on els diferents requadres de gespa permeten el descans però també el joc. Allà tot està a la vista i hom pot exercir la seva ciutadania com millor cregui. En canvi, el Parc Central, a la confluència dels carrers Espronceda, Bac de Roda i Bilbao amb la Diagonal, la jardineria i les creacions fantasmagòriques de l’arquitecte estrella Jean Nouvel, converteixen l’espai en un lloc ple de sorpreses, amb cúpules cobertes d’enfiladisses, salzes que fan caure les seves branques sobre el terra i xemeneies conservades dels antics espais fabrils del barri del Poblenou.

CollageI ara penso en la importància que mereix el pati dins del projecte educatiu, de la necessitat de dotar de la importància que mereix a aquest espai que, en el cas de la Dovella, corona l’escola literalment.

El meu pati és un pati on les possibilitats no es conten i es posen en una llista, sinó que es troben un cop a dins. Un pati que sigui un camí, no un destí. Que sigui viu i dinàmic per poder-lo reinventar contínuament.

El meu pati té diferents ambients, limitats físicament per facilitar certes interaccions i que permeten als infants autoregular-se, perquè els nens i les nenes han de ser lliures de fer, o de “no fer”.

El meu pati proporciona diferents ecosistemes que aprofiten la creativitat dels infants i la converteixen en un valor. M’imagino espais agradables i estimulants que afavoreixin el viure vivències i que permetin als nens i les nenes trobar-se. Amb materials cuidats i diversos que ofereixin diferents possibilitat d’explorar.

El meu pati es un espai acollidor i segur, garant d’una activitat lúdica per sobre de tot, però també enriquidor i que proporciona sensació de benestar i felicitat. Que permet la connexió entre infants i adults, i adequat als autèntics processos de maduració dels nens i nenes que en fan ús.

El meu pati és un pati sense porteries ni cistelles, destinat al joc però no entregat a l’esport, amb unes escales que permetin als tímids seure i parlar en harmonia i als extravertits la busca d’un públic entusiasta, als amants dels espais oberts i les persecucions a tota velocitat la seva oportunitat, però també la presència del viarany, de l’amagatall per darrera del minirocòdrom, del corriol ombrívol per on buscar i sorprendre’s, on els nens i les nenes puguin anar posant el seu granet de sorra per modificar l’espai a mesura que hi van passant.

Però és clar, aquest només és el meu pati. Ara cal que construïm el pati de totes i tots. Ara ens toca ser capaços de recollir les idees i els pensaments dels nens i les nenes, de les mestres, de l’equip de monitors i de les famílies per fer el camí plegats, posant l’accent en la vivència col·lectiva, també del fer lúdic, i per què no, artístic. I és en aquesta vivència col·lectiva on es mouen molts processos que ens ajuden a fer una passa més en el creixement i la construcció de la nostra identitat, la de l’escola i tots els que en volem formar part.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s